Com a professionals de l’audició, a Claso portem més de trenta anys aprenent el que signfica tenir una pèrdua auditiva. I ho fem no tan sols mitjançant l’exercici de la nostra professió i els coneixements adquirits amb ell, sinó també gràcies a l’experiència transmesa tots els dies pels nostres pacients, a qui no ens cansem d’escoltar.

Doncs bé: alguns dels nostres pacients no parlen pas amb la boca; ho fan amb les mans. ¡Encara que no només això! També fan servir l’expressió facial i corporal, i, de vegades, vocalitzacions amb o sense so. És a dir: parlen llengua de signes. Però una de les grans idees equivocades entorn les persones signants és la que es desprèn d’aquest famós qualificatiu que, erròniament, molta gent els hi atribueix sense pensar-ho massa: “sordmuts”. 

Una persona muda és una persona que no pot parlar a causa d’una discapacitat física o d’una lesió a les cordes vocals. Ben al contrari del que creuen algunes persones, les persones sordes signants no són pas mudes, i no hi ha cap correlació fisiològica entre la sordesa i la mudesa, de la mateixa manera que no és difícil comprendre que tampoc n’hi ha cap entre la ceguesa i la mudesa. El que passa és que hi ha una relació indissociable entre la parla oral i la capacitat de sentir-hi.

¿Com aprenem a parlar?

Aprenem a fer servir la nostra veu perquè la sentim i som conscients d’ella, i perquè sentim i som conscients de la dels demés. Sabem distingir una pregunta d’una exclamació perquè captem les distintives entonacions d’aquestes expressions; descobrim que algú està neguitós per telèfon perquè “sona” neguitós, i perquè sospitem del to tremolós d’una veu massa tímida. La parla és una música que s’aprèn escoltant i imitant. Quan som nadons, diem “papa” i “mama” abans que res, perquè és allò que més ens repeteixen els nostres embadalits pares, i a partir d’aquí ens convertim en lloros: incansables imitadors de sons. Així, una persona amb una sordesa profunda que només parla llengua de signes també té veu, només que no pot sentir-la tan bé, ni tampoc la dels altres (això explica la característica manera de parlar d’algunes persones sordes). Tot i així riu, crida, plora, sospira… En definitiva, emet sons i, si ho vol, paraules, perquè tal i com hem dit, no té cap dificultat o problema al seu aparell fonador. Només hi ha una pèrdua d’audició i, com a conseqüència, un desenvolupament de la parla diferent al que experimenten les persones oidores. 

Una paraula que hem de silenciar

Per a moltes persones sordes, que els diguin “sordmuts” és que els diguin que no parlen, que no diuen o aporten res, o fins i tot que pateixen problemes cognitius. Com ho sents: històricament, la paraula “sordmut” ha tingut també la connotació de “persona amb capacitats cognitives limitades”, i les escasses oportunitats educatives i laborals que durant massa anys s’ha atorgat a les persones sordes han contribuït a alimentar aquest fals concepte. A més a més, la llengua de signes va estar prohibida durant molt de temps a Espanya perquè es considerava que moure la cara, el cos i les mans en la manera necessària per parlar-la era obscè i poc elegant, com si denotés ignorància o burla. Però les persones sordes signants no fan ni gestos ni mímica: parlen un idioma propi. Prohibir-los-hi fer-lo servir va privar a generacions senceres de nens i nenes sordes d’una educació plena i de la possibilitat d’adquirir una llengua amb què expressar-se i construïr. Avui dia, per sort, les coses han canviat molt i la llengua de signes està reconeguda i protegida a molts països. No obstant això, per tots aquests motius, les persones sordes encara consideren ofensiva i molesta la paraula “sordmut”, i des de Claso Audiologia volem contribuïr a que aquesta expressió sigui quelcom que, excepcionalment en la nostra professió, cap persona sorda hagi de tornar a sentir.

Parlar amb les mans i escoltar amb els ulls

Quan existeix una llengua pròpia, existeix una cultura, i per això les persones sordes signants són una comunitat que compta amb la seva pròpia “cultura sorda”. La llengua de signes és una llengua visual única, no és pas cap traducció d’una altra llengua. I tampoc és universal! És una llengua autòctona i cada païs, o fins i tot regió, pot tenir-ne una de diferent. Sovint hi ha gent que opina que això és una llàstima perquè, si fos universal, totes les persones sordes podrien entendre’s mitjançant una mena d’“Esperanto” visual. Però creure això és no comprendre la realitat de la formació de les llengües orals i el seu veritable paral·lelisme amb la de les llengües de signes. No podriem fer el mateix les persones oidores i orals per a entendre’ns tots millor? Però, ens agradaria que ens diguèssin que la nostra llèngua no hauria de ser com és, i que tots hauríem de parlar en un únic idioma? La realitat és que les llengües sorgeixen de forma natural per la necessitat de comunicació d’una comunitat. Sigui més o menys pràctic, no són un codi transversal creat artificialment! Per tot això, a Claso Audiologia comptem amb audiòlegs que parlen la llengua de signes catalana i espanyola. Aconseguir el màxim benestar auditiu comença per ser escoltat i, de vegades, cal escoltar amb la mirada.